Reflexions

La meva formació i experiència laboral com a mestra d’educació infantil, ha fet que tingués contacte exclusivament amb l’educació formal. Actualment amb els estudis de psicopedagogia de l’UOC, a excepció alguna assignatura optativa, s’encaren també cap l’educació formal. Definim l'educació formal (educació reglada) com l’ensenyament oficialment reconegut, normalment pel Govern d'un país, que s'imparteix a escoles o centres similars. El seu nom ve per l'oposició a educació no formal la que s'adquireix fora dels centres escolars. L'educació formal té un currículum prescriptiu que guia els nivells d'aprenentatge, normalment estructurats per cursos o cicles, i les matèries o continguts que s'han d'ensenyar a cada nivell. El mestre ha d'orientar als alumnes i facilitar els recursos necessaris perquè es produeixi un procés d'ensenyament i aprenentatge coherent amb les característiques psicopedagògiques i amb el context sociocultural.

Les educacions no formals són institucions educatives que donen lloc fora de l'àmbit escolar. És una educació intencional, metòdica. Es dóna en una gran varietat d'espais i els seus caràcters són socioculturals i lúdics, i també socioassistencials.

Tot això m’ha fet pensar en l’Elena Martín quan fa referència a la dificultat de definir l’àmbit professional, quan les necessitats no són les mateixes en l’un i altre àmbit. Per tant, la nostra formació no pot ser genèrica, sinó que hi ha d’haver una especialització.

En cadascun d'aquests àmbits varien els continguts, les metodologies, els agents educatius i els contextos on tenen lloc, però tenen en comú allò que identifica qualsevol procés educatiu: la interacció entre aquell que ensenya, el que aprèn, i allò que és objecte d'aprenentatge.

Aquesta interacció genera en qualsevol dels casos una sèrie de processos d'ensenyament-aprenentatge que han de ser el referent últim, tant de l'acció educativa i orientadora com de l'actuació d'aquest professional de la psicopedagogia. Genèricament, la intervenció psicopedagògica es caracteritza per ser una intervenció de caire especialitzat, pel fet que pràcticament totes les funcions a desenvolupar són compartides i basades en relacions de col·laboració, i també per basar-se en actuacions a llarg termini i articular-se al voltant de programes d'intervenció.

L’assessorament ha de contribuir a fer que cada programa, assoleixi els seus objectius mitjançant una intervenció estratègica que parteixi des d’una perspectiva de treball conjunt de col·laboració a partir d’una triple vessant: la normativa, el treball d’equip en relació al sector i la realitat de cada programa.

La finalitat bàsica és col·laborar amb  els professionals de cada programa amb l’objectiu comú d’ajudar els participants  en el seu creixement com a persones i en el desenvolupament de les seves capacitats. Això no és possible sense un model d’anàlisi del context ja que l’atenció periòdica i continuada del context, és un aspecte important a l’hora d’establir un marc d’assessorament que faciliti la introducció d’elements de canvi, és a dir, l’assessor que té una incidència continuada, pot arribar a tenir un bon coneixement de la institució (ideologia, pautes de funcionament, relacions internes, recursos). Això permet anar incorporant diferents estratègies de treball per part de tots els professionals, que siguin adequades a les característiques del centre i que repercuteixin en una millora en l’atenció dels participants.

El model d’orientació ha d’emprar estratègies coherents amb la concepció que el fonamenta. Serà imprescindible  transmetre una línia d’actuació propera adaptada, flexible, integradora. L’adopció d’estratègies adaptades a cada realitat, té que fonamentar-se en una anàlisi acurada del context i de  les necessitats, en les demandes i expectatives dels centres i en general de les “ZDP de la institució”. Si partim d’un anàlisi sistèmic, s’incideix en la necessitat de que la intervenció psicopedagògica generi  canvis en els diferents elements del sistema-centre, és aquí on neix la necessitat de vertebrar la intervenció des d’una comprensió conjunta  de les situacions objecte de les demandes, dintre d’un procés de negociació en el que intervenen components cognitius i emocionals que precisen de flexibilitat i d’escolta vers els altres.  

El psicopedagog  ha de  comptar amb determinades habilitats que l’ajudarà a fer front  a les diverses  situacions de la intervenció, ja que els processos d’assessorament són entesos com a processos de construcció conjunta on cadascú participa i col·labora des de la seva formació personal, aportant coneixements, vivències i punts de vista que de vegades dificulten l’assoliment dels objectius esperats. El psicopedagog ha de tenir coneixements referents a les bases psicopedagògiques de l’enfocament constructivista, característiques del programa el qual s’ha d’intervenir... Perspectiva teòrica necessària per poder intervenir en els diferents contextos d’intervenció i de les demandes en concret que es realitzen. Amb tot dir, que el paper de l’assessor i les seves intervencions, determinen un perfil que conté un alt grau d’exigència personal, i de preparació professional. No cal dir que darrera una bona actuació professional hi ha un/a professional reflexiu, crític i estratègic; Repte important, que en qualsevol cas, vol dir formar-se per a saber tenir una posició flexible i atenta a la diversitat de necessitats del context, des d’un tarannà obert i proper a les persones amb les que s’intervé.

Dins de l’educació no formal ha d’existir una planificació per aconseguir objectius analizant les necessitats, els objectius formatius, els continguts, els mètodes, les tècniques, els resultats didàctics i la seva evolució.

Les perspectives de l’educació no formal tenen molta importància ja que estableixen: educació per a tots, continuïtat educativa, desenvolupament cognitiu, fomenta el seguiment de la formació, alterna l’estudi i el treball, relacions entre escola i empresa, formació de professionals de l’educació i la col.laboració de la família i l’entorn.

En aquests temps globalitzats l’educació no formal i l’educació permanent són factors que han d’estar en constant desenvolupament, evolucionant junt amb tots els canvis per a poder sortir d’estancament cultural, social i econòmic en el que ens trobem.